PER
CATALUNYA
Introduzco en esta página el manifiesto
electoral de los socialistas catalanes, hecho público recientemente por Pasqual Maragall en el Palau de la Música
de Barcelona.
Con comentarios intercalados
Luis Bouza-Brey
Siento no tener tiempo para traducirlo al castellano,
pues es muy amplio, pero es fácil de entender.
Este manifiesto me parece positivo, fruto
de un esfuerzo de clarificación del PSC, aunque hay puntos en los que aflora
una contradicción recurrente en todo el texto, entre la perspèctiva federalista
que se quiere asumir y la nacionalista.
Inserto comentarios propios mios
directamente en el texto, con este color de letra y encerrados por paréntesis
múltiples.
Formateo en azul y/o en mayúsculas las
partes que me parecen más destacables.
El texto original se puede encontrar en la
página web del PSC (Luis Bouza-Brey).
COMENTARIO 1, COMENTARIO2, COMENTARIO 3, COMENTARIO 4,
COMENTARIO 5, COMENTARIO 6, COMENTARIO 7, COMENTARIO 8
INTRODUCCIÓ
El catalanisme polític ha estat un moviment plural com
plural ha estat i és Catalunya. Tot i que en alguns moments de la nostra
història els demòcrates i els catalanistes hem coincidit amb la defensa d’unes
mateixes prioritats nacionals, com per exemple durant el període de l'Assemblea
de Catalunya, el catalanisme polític des del seu mateix inici ha estat integrat
per visions i concepcions diferents de Catalunya, del futur de la convivència
dels catalans i les catalanes i de les prioritats de caràcter econòmic, social
i cultural. De vegades s'ha volgut donar una imatge monolítica del catalanisme,
però això no correspon a la realitat. Fins i tot, s'ha volgut identificar el
catalanisme amb una única tradició política, la de caràcter conservador, en una
afirmació que encara s’ajusta menys a la realitat.
El pensament catalanista, i per tant el pensament que defineix
els catalans i les catalanes com a membres d’un mateix poble i que proposa uns
objectius col·lectius a assolir, pot remuntar-se tan amunt en la història com
es vulgui. Però el catalanisme polític formulat a finals del segle XIX es composa bàsicament d’una vessant
que insisteix en el caràcter progressista, democràtic, liberal, republicà,
federal i laic del catalanisme, i d’una altra que ofereix una visió des de
concepcions de caràcter més tradicionalista, religiós i conservador.
Des dels seus inicis el pensament catalanista viu aquest
doble origen: una orientació progressista, amb una forta petjada de Pi i Margall
i el seu federalisme, i una altra de tipus tradicionalista fortament influïda
per Balmes. Una i altra tradició responen a interessos i valors diferents i
connecten amb línies polítiques diferents: per un costat el catalanisme és
hereu del pensament revolucionari, de les revolucions liberals americana i
francesa. La nació és considerada com una agrupació d'individus lliures i
iguals, que gaudeixen d’uns drets inherents a la condició de persona humana,
encara que el seu reconeixement només pugui realitzar-se encara dins d'un
determinat àmbit territorial. Els individus han decidit viure plegats a través
del pacte o d'un contracte lliure -la constitució, que expressa l'acord
fundacional de la comunitat política per tal de regir la convivència de la
comunitat- tot recollint dos trets essencials dels estats liberals: els drets
humans i la separació de poders. La nació és el resultat d'un pacte entre
subjectes lliures que acorden la convivència de la manera que creuen més
adequada. La sobirania resideix en els individus, que passen de ser considerats
només súbdits a ser ciutadans, amb drets i deures. És el concepte de nació
política i aquesta manera de considerar la nació marcarà a fons el catalanisme
progressista des de Pi i Margall a Valentí Almirall, des de Rovira i Virgili a
Rafael Campalans. La nació deriva de la voluntat de les persones.
Al costat d'aquesta tradició n'existeix una altra,
hereva del tradicionalisme i que s'identifica amb el pensament contrarevolucionari
estès arreu d'Europa, en especial a França i Alemanya. Aquesta tendència de
pensament parteix de la idea que la nació és una realitat natural, que
s’identifica per posseir un esperit nacional, que es manifesta en una llengua i
comunitat forjada per la tradició i la història. Les nacions estan vivificades
per un esperit que els és propi. Aquest és el concepte de nació cultural
objectiva, que no depèn de la voluntat dels individus que hi viuen.
D’aleshores ençà les evolucions han estat òbviament molt
grans i les transformacions que ha viscut el catalanisme com a conjunt han
estat enormes, molt relacionades amb les que ha viscut Catalunya. La II
República és inseparable del Primer Estatut, així com el final de la Guerra
Civil amb el triomf dels franquistes significà la seva abolició, juntament amb
la de la democràcia i de les llibertats. Al final de la dictadura, el
catalanisme va trobar un moment de nova eclosió quan ara fa vint anys, a partir
de la tasca d’articulació d’un ampli concepte de catalanisme i democràcia, que
s’havia iniciat al voltant de l’Assemblea de Catalunya, s’aconseguiren dues
fites d’importància cabdal: la recuperació de la Generalitat, sota la
presidència de Josep Tarradellas, que entroncava amb la institució supervivent
a l’exili, i l’acord del nou Estatut d’Autonomia de 1979. L’any 1980 les
primeres eleccions democràtiques al Parlament de Catalunya obriren un nou
període per refer la Catalunya malmesa.
Cal insistir en la importància d’aquests aspectes de la
formació del catalanisme per recordar el caràcter plural de l’origen del
catalanisme polític, en íntima connexió amb aquesta manera diferent de
comprendre el país i de configurar la seva identitat. De vegades l’actuació
dels catalanistes ha estat coincident, de vegades ha estat enfrontada. La
iniciativa, segons les èpoques, ha correspost sempre a un o altre sector. Però
sempre s’han influït mútuament i s’han manifestat hereus d’un tronc comú. Les
aportacions dels uns i dels altres han esdevingut part substancial del dipòsit
compartit de reflexió col·lectiva i d’afirmació d’identitat que les noves
generacions han anat assumint com a substrat per tal d’afrontar la resolució
dels nous problemes dels catalans i les catalanes i per expressar les
alternatives plurals que els defineixen.
Els socialistes i les socialistes ens situem dins del
catalanisme i sintonitzem, de manera especial, amb la tradició de Pi i Margall,
Almirall, Coromines, Martí i Julià, Seguí, Peiró, Rovira i Virgili, Campalans,
Alomar, Comaposada, Maurin, Nin, Cornudella o Serra i Moret. Abans de Pi i
Margall i d’Almirall trobem Narcís Monturiol, divulgador del socialisme utòpic
d’Etienne Cabet, i promotor del moviment republicà federal i l'intent de la
seva Icària. I hi trobem Anselm Clavé, també republicà federal, que organitza
les societats corals, molt sovint espais d'expressió de les prohibides
societats obreres. Cal recordar encara durant el Sexenni Revolucionari la
figura d'en Josep-Narcís Roca Farreres, que propugnarà un catalanisme
progressista. Un catalanisme progressista que restarà sempre molt vinculat a
les incipients societats obreres i a l’organització del moviment obrer català.
El nostre catalanisme arranca d'aquesta concepció de la
nació i de la societat en què el protagonisme correspon a la ciutadania. En ell
hi trobem també la formulació d'un altre aspecte que serà decisiu en la
definició del catalanisme progressista: l'orientació federalista. Ja en aquells
moments el catalanisme progressista contemplava l'articulació federal com un
projecte per a Espanya.
La tradició del catalanisme popular i integrador continuarà
amb figures tan rellevants com Josep Rovira, Josep Pallach, Ramon Fernández
Jurado, Alexandre Cirici Pellicer, Pep Jai, Maria Aurèlia Campany, Paco Ramos,
Cornudella, entre d’altres. Hem volgut citar aquests noms perquè ens cal
rellegir la història del catalanisme polític des d'una perspectiva més global,
popular i integradora.
Aquest impuls dels sectors progressistes, obrers,
socialistes i demòcrates fou fonamental durant la lluita contra la dictadura
franquista i durant els anys de la transició. El catalanisme com a expressió
que la defensa dels interessos de Catalunya significa la defensa dels
interessos dels catalans i les catalanes va ésser liderat per les forces
democràtiques i d’esquerres. El PSC va tenir un paper decisiu en la formulació
del catalanisme polític de la dècada dels setanta i dels vuitanta. El
restabliment de la Generalitat i el retorn del president Tarradellas en bona
part es va produir per la insistència i per la voluntat dels socialistes.
No és cert que el catalanisme sigui patrimoni dels
conservadors, avui de CiU i en el passat de la Lliga Regionalista. Hem
d'insistir en la tradició popular, federalista, obrera i republicana que ha
ofert unes altres visions de Catalunya, i que de fet ha estat pionera del
catalanisme polític. Així mateix cal evitar la confrontació simplista entre les
dues concepcions de catalanisme. Tota realitat nacional és una realitat
complexa en la qual s’entrecreuen elements d’una i altra concepció. En aquests
darrers vint anys, però, s'ha produït un decantament del catalanisme polític
cap a la tradició més conservadora com a conseqüència de la política realitzada
per CiU des del govern de la Generalitat. Aquesta situació ha provocat
l’allunyament d’amplis sectors populars del procés de construcció del nostre autogovern.
Compartim amb Vicens Vives que la característica més
específica de la psicologia del poble català és "la voluntat de ser".
Ens cal, però, concretar-la. Hem d'acabar amb les ambigüitats i els
essencialismes del discurs conservador que porten a la frustració o no
condueixen a res. Catalunya porta massa anys de victimisme estèril, de
confrontacions inútils, de mercadeigs que han afectat profundament la nostra
pròpia imatge com a poble.
Hem de proposar amb coratge i fermesa una altra visió de
Catalunya. Hem de refermar la nostra proposta catalanista.
Una proposta que lògicament es troba davant d’uns canvis
de gran profunditat. El fenomen de la globalització ens afecta i ens afectarà cada dia
més. La globalització és una dada de la realitat, una dada nova però
irreversible, i l’aproximació de l’esquerra a aquest fenomen no pot ser de
rebuig. El que cal fer és analitzar-lo, veure quins efectes produeix,
potenciar-ne els avantatges que pugui tenir des d’un punt de vista progressista
i minimitzar-ne els inconvenients. Un món més ampli ens convida a treballar per
viure amb harmonia i plenitud, amb tota la gosadia que els canvis reclamen. Ens
convida a participar-hi tal com som, amb la nostra identitat, amb la
consciència que només una societat sencera, que no oblida cap de les persones o
sectors que l’integren, solidària amb tots els seus membres, plural en la seva
expressió, pot fer-ho amb garantia de futur. Més que mai, en una etapa de
canvi, ningú no pot ésser oblidat per la comunitat de què forma part. La
injustícia i la insolidaritat provocarien la debilitació del conjunt. Catalunya
té l’exigència d’adaptar-se a les noves relacions d’intercanvi mundial i de
"saber viure la globalització"; és a dir, de saber afermar la seva
identitat en el nou context. És un gran repte per a un país petit. Però sabem
que podem i volem fer-ho.
D’altra banda, la realitat d’una Unió Europea forjada en el darrer decenni és un
signe esperançador d’aquesta adaptació al nou marc d’intercanvis. Però caldrà
distingir entre l’Europa de tothom, la dels ciutadans i l’antiga Europa, la
dels exclusius acords entre estats. Un dels aspectes més decisius del
catalanisme polític es troba precisament en l’articulació del nou procés
europeu i en la capacitat dels catalans i les catalanes de cercar-hi un paper
rellevant i propi.
Globalització i realitat europea són dos factors que ens
han de permetre superar la vella i paralitzadora recerca d’una correspondència
exacta entre l’estat i la nació.
Ens trobem vivint ja uns canvis de gran magnitud. Vivim
una veritable mutació de societat. I la primera responsabilitat de tot
governant és situar el país dins el circuit del desenvolupament, no perdre la
oportunitat de la revolució tecnològica. Aquesta revolució tecnològica, per
altra banda, exigeix una reforma permanent d’estructures i planteja de manera
aguda com competir i crear ocupació. La segona responsabilitat dels governants
és que la revolució tecnològica es posi al servei de les persones, no les persones
al servei de la revolució tecnològica, tot adoptant com a punt de referència
els drets dels ciutadans. Els canvis socials i culturals que les noves
tecnologies afavoreixen i l’explosió d’una societat de la informació cada cop
més mediatitzada però també cada vegada més lliure, demanen una reformulació
política que tingui en compte els riscos de la concentració del poder en
centres de poder que no es basen en la legitimació i el control democràtics,
però que a la vegada es faci ressò de les possibilitats esperançadores d’una
participació ciutadana més intensa que aquests nous instruments provoquen.
La Catalunya del segle vinent viurà dins un món cada
vegada més interdependent. La nostra proposta catalanista ha de permetre
desplegar la nostra identitat pròpia i afavorir que Catalunya tingui un paper
més actiu en la construcció d’un món més just i lliure.
La proposta catalanista del PSC és configura a partir de
tres eixos:
. Catalanisme és autogovern.
. Catalanisme és integració i cohesió social.
. Catalanisme és federalisme, un projecte per a Espanya
i per a Europa.
1. CATALANISME ÉS AUTOGOVERN
L'element central del catalanisme polític és la voluntat
d'autogovern del poble de Catalunya. El fet nacional s'expressa
per la voluntat del poble de Catalunya de constituir una comunitat política
diferenciada que decideix en última instància per si mateixa sobre els aspectes
fonamentals de la seva identitat col·lectiva. És aquesta la característica
essencial del catalanisme modern. Som una nació perquè avui i aquí els
ciutadans i les ciutadanes de Catalunya volem ser-ho i aquest fet es tradueix
en l'aspiració a autogovernar-nos a través de les nostres institucions. Això significa tenir l'ambició
d'eixamplar el màxim possible la nostra capacitat per decidir per nosaltres
mateixos en els diferents camps de l'activitat pública i reforçar la
identificació del poble de Catalunya en les seves institucions d'autogovern.
Tota realitat nacional és una realitat complexa. El que
afirmem és la primacia de l'autogovern com element constitutiu del fet
nacional. Això vol dir que la nació és allò que expressa la voluntat dels
ciutadans i les ciutadanes. No és el poble que està al servei d’una idea de
Nació abstracta, sinó la nació que està al servei del poble. Però vol dir alguna
cosa més. Vol dir que el catalanisme es mesura sobretot pels graus d'autogovern
que puguem assolir. El vigor i la força de la realitat nacional catalana està en
relació, abans que res, amb la capacitat que tinguem per decidir per nosaltres
mateixos sobre les qüestions que fan referència a la nostra vida col·lectiva.
Des d'aquest punt de vista, les relacions Catalunya-Espanya i la inserció
precisa de Catalunya dins l'Estat Espanyol és una qüestió central del projecte
catalanista, perquè, ara juntament amb Europa, és el marc on caldrà adequar el
nostre nivell d'autogovern.
(((pero
también tenemos problemas comunes con el resto de los españoles y europeos,
¿no? "El vigor y la fuerza de la realidad nacional de Cataluña" está
también en relación con el hecho de que seamos capaces de pensar no solamente
en el autogobierno, sino también en el gobierno conjunto de nuestros asuntos
comunes con el resto de los pueblos de España y Europa. "L´Estat" no
es solamente un marco, sino que España es un proyecto compartido por todos sus
pueblos, una Nación plural, Nación de naciones o Comunidad de Pueblos L.B-B.)))
Cal que siguem conscients que l'element essencial que
tenim plantejat en el futur del nostre país no és la qüestió abstracta de la
sobirania. En un món d’interdependències, allò que cal és enfortir i precisar
els continguts polítics del nostre autogovern, en llenguatge i conceptes propis
de la realitat sociopolítica del segle XXI i molt particularment en la
perspectiva institucional i coherent de la construcció europea. Estem, de fet,
en un procés de reformes, de recomposicions i de renúncies de sobirania.
El debat central de la sobirania avui no
radica a assenyalar qui pot exercir-la plenament, és a dir, quin és l'àmbit
territorial que en té la potestat, en última instància, per constituir-se en
comunitat política i, per tant, per decidir la seva existència independent o la
seva integració dins d'altres realitats polítiques. Aquest no és el debat
central perquè de fet formem part de realitats polítiques plurinacionals, en
les quals ja no hi ha la concentració exclusiva del poder nacional en una sola
instància de govern. Des d'aquest punt de vista, la capacitat de decisió, i si
es vol la sobirania, és compartida pels diferents nivells de govern. Les dues
qüestions essencials que hem de decidir són, per una banda, quina és la
distribució territorial del poder polític a què nosaltres aspirem i, per altra,
com es fa conciliable l'existència de diferents realitats nacionals amb la
integració de totes elles en sistemes polítics descentralitzats.
(((También hemos de
aclararnos qué significado y consecuencias tiene eso de ser una
"nación" ¿Quiere decir que tenemos muy poco que ver con los demás
pueblos de España y que sólo debemos preocuparnos de nuestro autogobierno? Si
lo planteamos así, la mitad de nuestro pueblo no sintoniza con esta idea,
además de que es muy poco socialista L. B.-B.)))
Si l'element essencial del nostre catalanisme és
l'ambició d'autogovernar-nos, la determinació dels continguts polítics de
l'autogovern esdevé la qüestió central. És en aquest punt on el federalisme és
un punt central de referència. El FEDERALISME ens ofereix el millor model en què
inspirar-nos a l'hora de decidir quins són els continguts de l'autogovern de
Catalunya, tenint en compte que aquest autogovern haurà d'exercir-se en un marc
polític complex caracteritzat per l'existència de diferents nivells de govern
(l'europeu, l'estatal, ((el español. Seguimos fallando. L.B-B.)))el català, el local) i en el qual cada
un d'aquests nivells disposarà d'uns determinats graus de poder polític.
Més endavant ja entrarem en el federalisme; però cal
insistir en el fet que el federalisme ens interessa més per la qüestió dels
continguts polítics de l'autogovern que no per la qüestió de la sobirania. Des
d'aquest punt de vista, a més, tampoc ens seria fàcil trobar punts comuns entre
els països federals.
Nosaltres hem d'afirmar la vigència del pacte
constitucional com un pacte, tant entre ciutadans com entre territoris, que
suposa una afirmació i una doble renúncia. L’afirmació que democràcia
i autonomia estan indissolublement unides a Espanya, i en concret que
l’autonomia de Catalunya ha anat sempre lligada a l’existència de democràcia a
Espanya. La renúncia de la democràcia espanyola a imposar a Catalunya un Estat
centralista i unitari, i la renúncia de Catalunya a la reivindicació de la
independència.
En aquest context, l’objectiu essencial del
catalanisme ha de ser més el de reforçar i ser ambiciós en els continguts de
l’autogovern que no el de plantejar el debat de la sobirania.
(((Ambiciosos en el
autogobierno federal, que es esencialmente, también, gobierno compartido con
los demás pueblos de España de los asuntos comunes L. B.-B.)))
Com recordàvem en la introducció, el catalanisme polític
és plural. El catalanisme és el denominador comú de diferents formacions
polítiques que, amb plantejaments diferents quant a model de societat i a
projecte nacional, comparteixen en canvi una mateixa voluntat per a fer efectiu
l'autogovern de Catalunya. El caràcter plural del catalanisme no significa que
hi hagi d'haver diferents projectes catalanistes.
Significa, per contra, que no totes les
formacions catalanistes pensen el mateix respecte a la manera de resoldre els
problemes bàsics de la societat catalana. Per això, la confrontació política
entorn dels temes programàtics i de model de societat ha d'anar acompanyada per
la voluntat de cercar una unitat bàsica de les forces polítiques catalanistes
respecte a les qüestions que fan referència als continguts polítics de l'autogovern,
tot i reconeixent les diferències derivades dels models diferents de
configuració de l’Estat. El fet que aquest autogovern vulgui ser exercit per a
aplicar polítiques diferents -i fins i tot contradictòries- no vol dir que les
forces catalanistes no puguin tenir un interès comú a aprofundir l’autogovern
al màxim. Respecte a les qüestions que fan referència a l'autogovern cal
assolir el màxim nivell d’unitat. Aquesta unitat és complementària del caràcter
plural del catalanisme, precisament perquè el catalanisme no és patrimoni de
cap formació política en concret, sinó de totes les formacions catalanistes en
conjunt.
(((¿¿¿¿¿¿¿unidad
básica con políticas diferentes????)))
(((El fallo de toda
la argumentación está aquí, precisamente: la diferencia está entre un
nacionalismo que sólo se preocupa del autogobierno, desentendiéndose del resto
de España, y un federalismo que es capaz de entender que el futuro de Cataluña
depende no sólo del autogobierno, sino también de el
gobierno común y conjunto de España. Si los socialistas catalanes no entienden
esto es que son nacionalistas, no socialistas. Esta es la contradicción que
aflora constantemente en el texto. En ocasiones se tiene una perspectiva
federal y en otras, nacionalista L. B.-B.)))
La vida política catalana no estarà plenament
normalitzada mentre el tema central de la discussió interna entre les
formacions polítiques de Catalunya continuï estant vinculat a les qüestions que
fan referència a l'autogovern. Aquests temes són bàsics, certament. Les
relacions Catalunya-Espanya i el contingut polític de l'autogovern seran durant
molt temps encara el tema central del catalanisme, tot i que no haurien de ser
temes de confrontació sinó més aviat d'acord. La línia divisòria dins
de la política catalana ha de situar-se sobre les qüestions de programes i
polítiques, sobre la forma concreta d'exercir aquest autogovern per opcions
polítiques de signe diferent, no sobre l'abast i el contingut de l'autonomia.
De fet, però, des de l'any vuitanta la vida política catalana ha estat marcada
per aquest debat.
(((¿¿¿¿¿ESTO ES CONTRADICTORIO: precisamente, la diferencia entre los
catalanistas nacionalistas y los federalistas es la apuntada
anteriormente------ L.B-B)))
Hem assistit a la voluntat d’apropiació del catalanisme
polític per part d’una sola força política, i això ha situat el debat polític a
Catalunya entorn de la qüestió del catalanisme. Aquesta situació no és la
desitjable. La història ens passarà la factura dels intents de CiU d'apropiació
partidista del catalanisme. Això no ha fet cap bé al país. CiU ha renunciat als
objectius de país per propòsits partidistes. Ha tendit sistemàticament a
excloure del camp del catalanisme aquells que no compartien els seus
plantejaments de partit.
L'autogovern no pot ser excloent, sinó que ha
de ser integrador. No només per una raó de principi, sinó també per tal de
poder-lo reforçar i aconseguir que arreli al màxim en el si de la societat
catalana. Un catalanisme basat només en els aspectes lingüístics i culturals
corre el risc d'excloure dels seus plantejaments una part important de la
societat catalana, que no té el català com a primera llengua. Dir que per ser
catalanista cal expressar-se en català i estar impregnat de la cultura catalana
és excloure avui del catalanisme el 50% de la població. És, doncs, afeblir la
causa que es pretén defensar. El nostre autogovern es
veurà reforçat el dia que hi estiguin a favor i el sentin com a seu (i per tant
participin en els processos electorals) els ciutadans de Catalunya que no
s'expressen en català però que veuen en l'autogovern la manera d'exercir els
seus drets i de defensar els seus interessos. Per això és important subratllar
l'estret lligam entre el catalanisme i l'autogovern, en una doble perspectiva:
per una banda, l'autogovern permet la defensa dels interessos de tots els
catalans, més enllà de la seva procedència cultural; per l’altra, ofereix la
possibilitat de desenvolupar un projecte comú de país en el qual la identitat
cultural es va construint dia a dia com a resultat de la dinàmica social i de
l'ambició, i té la voluntat d'assegurar la continuïtat dels elements
lingüístics i culturals que ens ha legat la història.
La realitat, però, és complexa. L'autogovern és una
qüestió d'interessos, però també de sentiments. La nació és l'autogovern, la
voluntat col·lectiva de ser; però és també un conjunt de símbols i elements
intangibles amb els quals ens sentim identificats amb major o menor grau. Tota realitat nacional
construeix el seu propi relat articulador. Està clar que aquesta realitat és,
en molt bona part, la reconstrucció interessada d'una determinada història, en
la qual uns fets són ignorats i altres destacats, d'acord amb uns determinats
propòsits. Però el fet cert és que acaben adquirint vida pròpia. I que no hi ha
poble, ni país, ni nació, sense uns signes d'identitat nacional que l'uneixen,
el cohesionen, li donen una perspectiva de conjunt, permeten que tingui força
al món, que valgui i sigui alguna cosa. Els elements d’identitat, i entre ells
els culturals i lingüístics, no els podem, doncs, oposar a l'autogovern com a
fet fundacional de la realitat nacional. El que hem de fer és evitar que siguin
elements excloents i segregadors; i convertir-los, en canvi, en factors de
síntesi i d'agregació.
2. CATALANISME ÉS INTEGRACIÓ I COHESIÓ SOCIAL
Catalunya ha estat sempre un país de pas, un passadís
per on han desfilat i en el qual han restat gent i cultures diverses; i, a
causa d'aquesta condició de terra de frontera, ha estat també un país sotmès a
pressions bèl·liques successives. Tot plegat ha generat, al llarg dels segles, dues característiques
bàsiques del seu temperament col·lectiu: la permeabilitat; la capacitat
d'acollida i d'integració de la diversitat, i la resistència contra la invasió
assimiladora, la voluntat de romandre com a poble. Així ho explica Jaume Vicens Vives.
I afegeix: "Som fruit de diversos llevats i, per tant, una bona llesca del
país pertany a una biologia i a una cultura de mestissatge". Per això, la
xenofòbia no ha adquirit mai carta de naturalesa a Catalunya, no ha quallat mai
en res de significatiu.
Algunes veus d'esquerra de principis de segle, que
s'oposaven tant a la dreta catalana i a algunes derives tradicionalistes com a
l'actuació divisora del lerrouxisme, ho havien formulat amb contundència. Pere
Coromina havia dit: "No som els fills d'una sola sang". I el
socialista Rafael Campalans en feia una bella afirmació de present i de futur,
amb unes paraules que han figurat en el projecte del socialisme català des de
la seva unificació: "Catalunya no és solament -com voldrien alguns- la geografia
i la història passada. És sobretot aquest deler regenerador que s'encomana a
tots els homes que hi viuen, és a dir, aquesta voluntat d'història futura. No
és la història que ens han contat, sinó la història que nosaltres volem
escriure. No és el culte als morts, sinó el culte als fills que encara han de
venir."
En un breu eslògan, l'Assemblea de Catalunya va fer d'aquesta voluntat
integradora un crit multitudinari: "Som i serem un sol poble."
En els grans països receptors de fluxos immigratoris
(EUA, Canadà, Austràlia), no és fins als anys seixanta que comença a obrir-s'hi
camí aquesta concepció pluralista i integradora. Fins aleshores, hi havia
dominat un altre model: l'assimilacionisme. La ciutadania plena no es guanyava
sense l'abandó de les pròpies senyes d'identitat i sense la total supeditació
al patró establert prèviament com a necessari; se n'ha dit "l'angloconformitat".
A partir dels anys setanta, la creixent pressió en favor del pluralisme
cultural es generalitza i, amb ella, l'exigència del dret a la diferència
(nacional, d'origen migratori, de gènere...). Així acabarà deixant-se enrera el
model assimilacionista envers el fet immigratori i es reconeixerà el dret de
tothom a mantenir els seus signes d'identitat i a associar-se amb aquesta
finalitat.
El camí fet des d'aleshores, amb encerts i derives, ha
posat de manifest, en els països de referència, la cristal·lització de dues
ortodòxies oposades i socialment molt negatives. D'una banda, la pervivència de
la vella ortodòxia tradicionalista, en versió uniformadora -assimilacionista- o
en versió excloent -"apartheid". D'altra banda, una nova ortodòxia:
l'ortodòxia del multiculturalisme incondicional que propugna la "separació
en la igualtat", l'amanida inconnexa. Es tracta, aquest darrer, d'un
exasperat zel diferenciador que, en nom dels interessos dels
"diferents", obre dinàmiques de contrasocietat, és a dir, d'automarginació,
amb la qual cosa coincideix paradoxalment amb els objectius del tradicionalisme
excloent. Aquest multiculturalisme incondicional, de fet, ignora la mobilitat
del procés social i tracta de congelar les coses, reduir-les a foto fixa,
perpetuar-les. Enfront d'això, cal afirmar sense equívocs que la diversitat es
reconeix però no es projecta. Projectar la diversitat és organitzar la
segregació.
Els sectors progressistes dels països en qüestió estan
afirmant una tercera posició que coincideix plenament amb el model integrador
que entre nosaltres hem batejat amb el nom de "societat
gresol". Es basa en dos conceptes fonamentals: primer, el ple
reconeixement de la diferència; segon, un fort designi unitari, comunitari i
integrador. Els drets de ciutadania han d'alliberar-se de motlles culturals
rígids. Entre nosaltres, per exemple, ha de considerar-se catalana tota
expressió cultural que hagi arrelat a Catalunya, vingui d'on vingui. Certament,
no és aquest el criteri que avui separa la cultural tradicional autòctona i la
immigrada; la primera conduïda per la Conselleria de Cultura i la segona per la
Conselleria d'Afers Socials. Cal afegir a aquest reconeixement una potent acció
unitària i integradora, contra tota deriva separadora. Hem de dir no a la cristal·lització
de les diferències, hem de dir no a la compartimentació en realitats estanques.
La fusió, la construcció d'una identitat comuna, és un objectiu inexcusable,
perquè la nostra concepció de les coses passa per l'existència d'una societat
cohesionada, perquè sabem que només en aquest terreny poden créixer i
estendre's la llibertat, la justícia i la igualtat.
Aquest procés de fusió que considerem
imprescindible no comporta un dibuix final preestablert. El resultat depèn sempre d'un procés
de selecció social de les matèries primeres identitàries que hi concorren i que
és imprevisible en els seus resultats. Entre tots aquests ingredients, la
mitjana de la gent va produint uns determinats decantaments en favor d'aquells
que els resulten més útils, més satisfactoris respecte de les seves
necessitats.
És evident, però, que l'assumpció d'aquest
model dinàmic pels respectius segments socials reclama la visualització
d'algunes poques garanties bàsiques que esdevenen pressupòsits del procés,
mínims prefixats, objecte del consens social que ha de quallar a l'inici del
procés. A Catalunya, aquests mínims haurien de ser, d'una banda, la garantia
que el procés està certament obert a la diversitat, sense restriccions, inclosa
la diversitat i llibertat lingüística com a valor de present i de futur; i,
d'altra banda, la garantia que el català, la llengua especifica del país, serà
salvada, esdevindrà causa comuna de tota la ciutadania. Aquestes són condicions
bàsiques a partir de les quals tots els segments socials han de participar
confiadament en el procés, han de lliurar-se sense recances a la recreació de
la identitat col·lectiva de Catalunya, a la reactivació del vell gresol català.
La cultura democràtica comuna està cridada a ser un
desencadenant, un catalitzador, d'aquest procés de fusió. No va costar gens, en
la transició democràtica a Catalunya, que els catalans nascuts a Andalusia
entenguessin de seguida com a patrimoni seu l'herència política de la
Generalitat republicana, del president Companys... I no era menys cert que
molts catalans autòctons sentien García Lorca o Blas Infante com a propis en el
combat comú contra el franquisme. Símbols, fets, fesomies d'origen divers,
projectes de futur, valors democràtics i progressistes, s'unien en un mateix
impuls col·lectiu, en una mateixa significació democràtica, transformadora,
catalanista. Aquest és un element decisiu en la reactivació de la
Catalunya-gresol: els valors, la cultura democràtica com a realitat comuna.
La Catalunya dels anys trenta va ser això. L'impuls
social i polític que va culminar en la República i que va inspirar l'obra de la
Generalitat va tenir aquest doble ingredient: impuls comú i integrador,
projecte transformador. Catalunya, en l'imaginari col·lectiu català -i fins i
tot internacional-, va aparèixer com la suma dels millors ideals, una causa que
s'ho valia, una causa que molts podien fer seva. Catalunya va ressorgir amb
gran força. Així va ser com el gresol català va funcionar plenament.
Va passar el mateix amb les grans mobilitzacions dels
darrers anys del franquisme, als setanta. L'esquerra catalana en general i
després la unitat socialista en particular en van ser el desencadenant i
canalitzador. El nou PSC sorgit de la unitat socialista i revalidat per les
urnes com a primera força política esdevenia l'expressió d'un nou impuls
transformador i integrador a Catalunya. Aquesta realitat conjurava
definitivament un perill ben present aleshores en la ment de tots: la reedició
de qualsevol nou intent lerrouxista. Aquesta havia estat una de les raons de
ser del procés d’unitat socialista a Catalunya, ara ja una gran fita guanyada:
haver assegurat, en la transició democràtica, la unitat civil del nostre poble.
A partir dels anys vuitanta, es produiria la gran
frenada: amb la victòria electoral del catalanisme conservador, tenia lloc un
desplaçament decisiu del centre de gravetat del catalanisme, situat fins
aleshores en els segments populars de la nostra societat, en part autòctons, en
part immigrats. Ara requeia en el segments mitjans i alts. Així, el catalanisme
oficial -i la imatge de Catalunya que se'n desprenia- generava una visió cofoia
i abrandada, a la mida de certs sectors mitjans; mentre que, amb l'altra mà,
feia d'expenedor de passaports de demòcrates i catalanistes pels sectors provinents
del vell règim. Això, acompanyat d'una concepció del país culturalment
tradicionalista i acompanyat també del brutal anatema conservador contra els
socialistes, va allunyar del catalanisme sectors molt actius en l'etapa
anterior i va arraconar un ampli segment social cap a l'atonia i
l'abstencionisme. Això va comportar un greu alentiment, quan no l'estancament,
del procés de socialització política i nacional que hi havia en curs. Aquest és
el gran cost nacional del període conservador al govern de la Generalitat.
CATALUNYA NECESSITA UN NOU PERÍODE D'IMPULS
SOCIAL, QUE NOMÉS POT BASAR-SE EN UN NOU PROJECTE. UN PROJECTE TRANSFORMADOR
CAP A MAJORS COTES D'IGUALTAT ENTRE LA CIUTADANIA, CAP A UNA MÉS GRAN COHESIÓ
SOCIAL, A PARTIR DEL QUAL EL GRESOL CATALÀ S'HA D’ACTIVAR PLENAMENT, AMB EL
RECONEIXEMENT DE LA DIVERSITAT, DE MANERA INTEGRADORA, CAP A UNA REALITAT
COMUNA DE FUTUR. LA VIABILITAT NACIONAL DE CATALUNYA DEPÈN D’AQUESTA REACCIÓ
SOCIAL. CAL QUE CATALUNYA TORNI A SER EL COMPENDI DE LES MILLORS CAUSES, UN PAÍS
PIONER, OBERT I INTEGRADOR.
La cohesió social esdevé un factor essencial del nostre
projecte catalanista. Ens cal una distribució de la riquesa i la cultura més
equilibrada. Cal que el creixement econòmic pugui arribar a tots els sectors de
la societat i a tots els racons del país.
A Catalunya, constatem amb especial preocupació l’erosió
del sistema educatiu i l’abandó de l’escola pública catalana durant l’etapa del
govern de CiU. L’educació ha de convertir-se en la primera prioritat de les
polítiques catalanistes. El catalanisme progressista confia en el valor cívic
de l’educació, alhora que comprèn l’abast social que la caracteritza. La
igualtat d’oportunitats com a acció equilibradora i la millor preparació com a
acció inversora.
La cohesió prové també de la participació, de les
conviccions democràtiques de la societat. Per això el nou valor de la
proximitat, que acosta els poders públics a la ciutadania, serà sens dubte
fonamental per a sostenir una política que compti amb el suport cívic necessari.
D’aquí que el catalanisme progressista tingui en la seva arrel el concepte del
municipalisme, una tradició basada en la confiança, en el reconeixement mutu de
ciutadans i governants i en el respecte institucional que ara, amb el valor de
la proximitat, es renova en la certesa que el màxim acostament de les decisions
no sols incrementa l’eficàcia sinó que també esdevé un factor de cohesió
mitjançant la participació cívica.
En la nova societat de la informació, aprendre a créixer
també és aprendre a competir, en un món estretament comunicat que intercanvia
mercaderies i alhora idees. La capacitat innovadora i l’esperit creatiu de les
societats determinen l’eficàcia en la competència i també permeten nous reptes.
La cadena consecutiva fóra aquesta: un país més participatiu
és més responsable, o sigui, més lliure. Un país més lliure és més creatiu i
això li permet guanyar nova confiança per emprendre amb més èmfasi l’afany
participatiu. En aquest cicle, el màxim rendiment es dóna quan hi ha el gruix
suficient com per emprendre els grans canvis que impulsen les transformacions a
més llarg termini.
Una societat més lliure i responsable, més innovadora i
alhora més segura, per la confiança obtinguda en ella mateixa més que no en
l’exercici mandrós de dipositar la confiança en lideratges asfixiants, és una
societat més cohesionada, on les diferències se salden en les accions
equilibradores, on la necessitat de llibertat i la voluntat d’igualtat
tendeixen a un desplegament paral·lel. En aquesta combinació rau justament la
força del progressisme.
3. CATALANISME ÉS FEDERALISME
Com ja hem insistit al llarg del document, el
catalanisme polític no és un moviment monolític, unívoc; sinó que, al contrari,
una de les seves característiques més marcades és la seva varietat de
tendències. No és reductible a una classe social, a una ideologia, a un
programa polític. Té, ja ho hem vist, si més no, un element definidor comú a
tots ells: la lluita en defensa de la personalitat de Catalunya i del seu
autogovern. És també un moviment que demana o exigeix la reforma democràtica de
l’Estat espanyol perquè la seva visió de les Espanyes és antagònica amb el
centralisme. Tot i que el catalanisme, per la seva pròpia exigència de
l’autogovern, és autonomista. Dins del catalanisme autonomista hi trobarem tot
un gran corrent que és federalista. Al seu costat hi trobarem el catalanisme
regionalista, que procedeix de les tradicions del foralisme tradicionalista.
A finals d’aquest segle el federalisme és, potser encara
més, un aspecte decisiu del nostre projecte catalanista.
Fins ara hem vist com, pel catalanisme de progrés, L’AUTOGOVERN, PER UNA
BANDA, I L’INTEGRACIÓ I LA COHESIÓ SOCIAL, PER UNA ALTRA, ESDEVENEN ELS DOS
OBJECTIUS ESSENCIALS DE LA NOSTRA PROPOSTA. EL TERCER OBJECTIU, QUE A MÉS DE LLIGAR-LOS
ELS ARTICULA, ÉS EL FEDERALISME.
El federalisme és, avui més que mai, la clau que ens
obre la porta al model de la nostra relació política amb Espanya i amb Europa;
i, a més, és la manera més positiva i més democràtica d’articulació dels poders
polítics i d’aproximar-los als ciutadans i a les ciutadanes.
El federalisme és, en primer lloc, un pacte d’individus
en llibertat
El federalisme, alhora que és un sistema
d’articulació dels estats o de les regions dins d’un Estat, és també un criteri
d’organització social democràtica que té com a idea fonamental la prioritat de
l’individu. La persona posseeix tota la seva llibertat i únicament cedeix
aquella part de la seva llibertat que vol entregar; a més, decideix a qui vol
entregar-la, i no l’entrega mai a un sol poder, sinó que la pot distribuir
entre els poders que cregui oportuns.
En aquest sentit el federalisme és també una actitud,
una sensibilitat, una manera de forjar la convivència en llibertat. Aquesta
concepció de la llibertat individual, estructurada a partir del radicalisme
democràtic del segle XIX, contempla la Constitució com un pacte entre
subjectes. En aquest pacte els individus conserven el poder personal que volen
i, aquell que entreguen a la comunitat, l’organitzen de tal manera que mai no
pugui concentrar-se tot en una única institució o en un nivell polític.
Aquesta és la idea de fons del federalisme.
No n’hi ha prou amb la divisió de poders de l’Estat entre el Legislatiu,
l’Executiu i el Judicial. Cal una divisió vertical de poders entre l’individu,
el poder local, el poder regional, el poder nacional..
L’Estat-nació no és el resultat necessàriament d’un acte únic de disposició de
llibertat de tots; ho és únicament en un dels nivells de comunitat en què un
accepta integrar-se.
Per tot això, en aquest moment d’articulació
del procés de construcció europea el federalisme esdevé clau per una doble raó:
per un costat, perquè permet l’articulació i la reforma de la sobirania dels
estats membres i, per un altre, perquè és l’instrument que permetrà una nova
manera de relació dels poders per fer-los més democràtics i més propers als
ciutadans i a les ciutadanes . L’aposta per una Europa
unida, que estimula un sentiment de pertinença més ampli, és complementada amb
un rol dels estats que el principi europeu de subsidiarietat assegura. A la
vegada, s’aferma una acció paral·lela de "devolució", des d’aquests
esglaons intermedis, cap a les regions i als municipis. Aquesta Europa de la
unió enforteix els valors de proximitat i de participació: el federalisme es
convertirà en l’instrument per adequar-los. Per això mateix, més que una
reforma del concepte de sobirania, el federalisme suposarà un nou impuls al
concepte de ciutadania, vers una Europa dels ciutadans i les ciutadanes en la
qual estats, nacions, països tinguin el seu grau de responsabilitat i
protagonisme col·lectiu.
El nostre "catalanisme federal"
convoca a la construcció d’un projecte per a Catalunya, per a Espanya i per a
Europa des del catalanisme polític progressista. En lloc de l’ús i abús de les
situacions conjunturals, que ha convertit les relacions polítiques emeses des
de la més alta institució de Catalunya en un estira i arronsa interessat, hi ha
una altra actitud del catalanisme que suscita més esperança que la migrada
visió dualista i victimista. Hem d’acabar amb les maneres provincianes i
estèrils de relacionar Catalunya amb la resta de l’Estat ((con el resto de España
L.B-B))) i amb la Unió Europea. Hem d’acabar també amb les visions
ambigües, sovint contradictòries, que demostren, de fet, la inexistència d’un
projecte per a Espanya i per a Europa des del catalanisme conservador. Aquest
tipus de política està resultant molt negativa per a Catalunya i per a la
percepció que es té de Catalunya a l’exterior.
Un pas més endavant en el pacte constitucional
Ens trobem en una nova situació que ens demana un pas més endavant en el
pacte constitucional per avançar en la consolidació d’una Espanya
plurinacional, democràtica, federal. Vint anys després de la Constitució,
Espanya ha canviat molt. Amb la Constitució hem acabat amb aquell Estat
centralista, unitarista, autoritari que només perdura en les actituds personals
d’alguns governants. Hem aconseguit anar desplegant una reforma en profunditat
del vell Estat centralista. La Constitució de 1978 consagra un model
d’organització territorial del poder polític que pretén respondre alhora a un
doble repte: per un costat, resoldre el problema històric de l’articulació
territorial d’Espanya, i per l’altre, proposar l’aproximació dels centres de
decisió política a la ciutadania. Estableix un model obert, dinàmic i flexible,
que permet perfectament la lectura federal de la Constitució i que ha ajudat a
la transformació d’un Estat molt centralitzat tot impulsant l’Estat de les
autonomies.
La Constitució espanyola de 1978 ha fet possible una
autonomia molt satisfactòria, en la seva aplicació més amplia. En general el
Tribunal Constitucional ha demostrat una i altra vegada que la Constitució és
un paraigua protector de l’autonomia i no només dels poders centrals de
l’Estat.
Però per a continuar en el desplegament
federal de la Constitució, cal un nou pacte constitucional que permeti
aprofundir al mateix temps l’actual transformació de l’Estat de les autonomies,
el procés d’unitat europea i les reformes democràtiques a partir dels principis
de la subsidiarietat, de la proximitat i de la transparència.
Ens interessa ésser actius amb el nostre projecte
hispànic, naturalment des de la nostra concepció d’aquest projecte, des de la
nostra interpretació constitucional lleial i generosa al mateix temps. Ens
interessa participar i decidir. De fet, com més participem, millor anirem. Això
els socialistes i les socialistes ja ho vam entendre, i practicar, durant la
transició.
Si volem anar endavant és necessària la
nostra total imbricació en la consolidació i aprofundiment de l’estat autonòmic
per tal d’anar-lo conduint cap a criteris federals. Cal anar perfeccionant el
nostre autogovern -i el dels altres- i molt especialment s’han de trobar les
fórmules en matèria de coordinació i presa de decisions.
L’actual govern de la dreta no pot ocultar els seus
orígens ideològics en una concepció unitarista i redemptora d’Espanya, però la
conjuntura ha forçat fins i tot aquests sectors reticents a la realitat
plurinacional a l’adopció d’unes conviccions autonomistes més o menys
versemblants. A més a més, els corrents del federalisme europeu també fan
possible nous punts de vista en la política espanyola. Aquesta nova situació
convida a l’acabament definitiu de les polítiques basades en recels o en el
contrajoc d’intercanvis sempre provisionals, perquè les actituds favorables a
l’autonomia són un bon camí per a avançar més graus de proximitat del poder
polític a les persones.
El federalisme més sincer parteix del
reconeixement de les diferències. Catalunya expressa el seu caràcter nacional a
partir de la història, la llengua, la cultura, el dret i la política. Aquest indispensable
reconeixement de les diferències ha de suposar també que els ciutadans i les
ciutadanes de Catalunya tinguin els mateixos drets que altres ciutadans de
l’Estat; és a dir, han de poder comptar amb el mateix finançament per als
serveis bàsics i amb la proximitat elegida en la gestió dels afers públics.
Tot i que hi ha raons històriques no gaire llunyanes que
podrien alimentar la malfiança o l’acritud, i malgrat el soroll minoritari,
però efectiu, que prové d’actituds hostils, el catalanisme té l’obligació
de liderar des de Catalunya la recomposició històrica d’aquests sentiments, per
participar amb lliure responsabilitat en les garanties d’una Espanya
plurinacional, democràtica, federal i europea.
El catalanisme progressista ha de substituir
un model basat en influències, tal vegada punyents, però massa sovint mesquines
o febles, a causa dels dèficits d’inici, per un compromís ferm amb el
manteniment i aprofundiment de les llibertats democràtiques d’Espanya, molt més ara que s’endevinen
voluntats regressives i es lesionen principis establerts des de fa temps.
La coexistència en llibertat a partir d’una societat que
s’organitza lliurement ens porta al concepte alemany de bundestreue traduït com
a fidelitat a l’esperit federal, lleialtat federal o confiança
federal.
La confiança constitucional aplicada al sistema polític
espanyol és un element de primer ordre ja que l’estructura de l’Estat espanyol
té totes les característiques essencials que la doctrina sol exigir als estats
federals. Per un costat, estructura l’exercici del poder polític a través de
l’organització de dos ordres: un de comú i un altre d’organitzat a través d’ens
territorials que gaudeixen de poder legislatiu sobre les competències que li
han estat atorgades en els estatuts respectius. Per l’altre, estableix una
garantia constitucional de l’autonomia concretada en el control de
constitucionalitat de les lleis realitzat pel Tribunal Constitucional. La
Constitució és el marc que permet l’encaix dels actors polítics i la seva
interpretació permet una visió plural, flexible i dinàmica del sistema polític.
La confiança constitucional significa l’acceptació del pacte constitucional,
lluny d’una idea jeràrquica de lleialtat; significa la plena acceptació
solidària de la pluralitat i de les diferències a partir d’un pacte
constitucional compartit i dinàmic.
Cal anar a fons amb la federalització de l’Estat de les
autonomies
S’obre una etapa del federalisme de les propostes i de
l’acció. Cal concretar les propostes. En aquest sentit, cal recordar els cinc
punts bàsics de la PROPOSTA FEDERALISTA DEL PSC, en els quals hem insistit des de fa
uns anys i que hem anat desplegant:
PRIMER. El federalisme com a sistema de
distribució de competències entre l’Estat i les comunitats autònomes. Nosaltres
apostem clarament pel desplegament de les transferències encara pendents per
tal de facilitar d’aquesta manera l’exercici de l’autogovern.
SEGON. Completar la reforma en profunditat
de l’Administració de l’Estat que afecti tant els serveis centrals com els perifèrics.
TERCER. La reforma en profunditat del Senat.
Apostem per un Senat federal que sigui una veritable cambra de representació
territorial de la realitat plurinacional de l’Estat. El Senat és l’espai on
s’ha de confeccionar i manifestar amb autenticitat i de forma representativa i
entenedora la confiança federal. El Senat federal haurà d’esdevenir la cambra
de primera lectura en tots els assumptes relacionats amb la realitat autonòmica
i l’espai privilegiat de pacte entre els governs de les comunitats autònomes.
Serà també el marc idoni de reconeixement i de protecció dels fets diferencials
de la realitat plurinacional d’Espanya.
Proposem
un Senat més reduït composat per representants dels
parlaments autònoms. Un Senat on pugui expressar-se també de manera normal el pluralisme
lingüístic de l’Espanya plurinacional. (((esto
convendría matizarlo: ¿no se considera el castellano como
idioma común del conjunto de los españoles? Si es así, en el Senado habrían de
expresarse el pluralismo lingüístico y la unidad lingüística de los españoles
L.B-B)))
QUART. Ens cal un nou model de finançament
autonòmic. El PSC ja ha presentat la seva proposta. Una proposta que es
fonamenta en els principis d’autonomia i suficiència financera, de
corresponsabilitat fiscal i solidaritat interregional, a partir dels següents
eixos bàsics: igualtat dels ingressos per habitant, incorporació de la sanitat
al model general, autonomia financera i corresponsabilitat, diversificació dels
tributs (l’anomenada cistella d’impostos), suficiència, solidaritat,
transparència, trencament amb els sistemes de discriminació, gestió participada
dels impostos, oficina de seguiment financer al Senat i suport a
l’administració local. Tot això en un marc fiscal federal que tindrà com a
tasca inicial recalcular els recursos de cada Comunitat Autònoma per poder així
garantir la seva suficiència i igualtat en la prestació dels serveis.
(((En este tema se produce
siempre un punto de oscuridad que de vez en cuando aflora como contradicción,
aunque no lo observo aquí: no se trata sólo de que todos los ciudadanos tengan
igualdad de servicios en todos los pueblos de España, sino también que hay
políticas comunes de diversos tipos (redistribución, infraestructuras, fomento,
política económica general, etc) que corresponden al Estado y exigen,
consecuentemente, la disposición de recursos a tal fin L B.-B.)))
CINQUÈ. Reforçar el paper de les
corporacions locals en la nova estructura de poder territorial. La
"proximitat municipal" esdevindrà un factor decisiu en els processos
de cohesió social i de legitimació política. Governar la globalització
significarà aproximar el poder polític al ciutadà desplegant a fons el principi
de subsidiarietat.
I el federalisme és també la nostra proposta per a
Europa
La construcció d’Europa és vista des de Catalunya com
allò que és bo per tots els europeus però especialment pels catalans i les
catalanes. A més de sumar tots els arguments en favor de la unitat europea com
ho fan arreu, nosaltres hi afegim la convicció que la dimensió europea pot ser
el desllorigador de les nostres expectatives col·lectives. Hem de ser
conscients que el nostre futur és Europa.
L’objectiu és ben senzill: es tracta que Catalunya pugui
encaixar en la política, l’economia, la societat i la cultura europees amb tota
comoditat i amb una garantia de la seva identitat. Catalunya un país de rang
europeu. ¿DE QUINA MANERA? MITJANÇANT LA RELACIÓ INDIRECTA -QUE LI PROCURA
L’ESTAT- I A TRAVÉS DE LA RELACIÓ DIRECTA QUE OFEREIX JA, ENCARA QUE DE MANERA
INCIPIENT, EL MOVIMENT REGIONAL EUROPEU INSTITUCIONALITZAT.
EN LA RELACIÓ INDIRECTA, CAL APROFITAR
PLENAMENT EL PAPER QUE L’ESTAT ESPANYOL PUGUI JUGAR EN MATÈRIA COMUNITÀRIA.
S’HAN DE PERFILAR COMPETÈNCIES, DEFINIR LES REGLES DE LA COORDINACIÓ AUTONÒMICA
EN MATÈRIA EUROPEA: CONFERÈNCIES SECTORIALS, OBSERVADOR COMUNITARI, DECISIONS
VINCULANTS O NO, EL PAPER DEL SENAT, LA LEGISLACIÓ ESTATAL O AUTONÒMICA,
REPRESENTACIÓ DE LA UNIÓ EUROPEA, INSTITUCIONS EUROPEES EN TERRITORI ESPANYOL,
ETC. CAL QUE LES DECISIONS QUE ES PRENGUIN ES FACIN EN UNA ORIENTACIÓ FEDERAL.
No oblidem en cap moment que Espanya és, pel seu pes
específic, una magnífica porta d’entrada a Europa. Hem de saber aprofitar-ho
però, sobretot, hem de voler aprofitar-ho.
(((España somos
nosotros. Pero bueno, ¿qué contradicciones recurrentes son estas L.B.-B.)))
Després hi ha la relació directa amb Europa,
en l’àmbit del que podem anomenar -perquè així ha estat batejada- la política
regional europea. És a dir, l’acció que Catalunya pot menar en tant que regió
-nosaltres en diem nació o nacionalitat- dins la Unió Europea. Aquesta acció
pot tenir tres eixos:
Un és l’accés directe que la normativa
comunitària permet en quant a programes, subvencions o fons de desenvolupament.
Accés que caldrà anar ampliant en el futur.
El segon és la pertinença als òrgans de
representació del món regional europeu dins les institucions de la UE. Per
començar, el Comitè de les Regions, que augmentarà la seva força en el futur,
sense cap mena de dubte, tal vegada fins a ser una segona cambra europea de
caràcter territorial. Aquesta possibilitat és més real del que sembla i
preveiem que a1 mig termini contemplarà la seva existència.
En tercer lloc, hi ha l’organització i
associació del regionalisme europeu que arriba força més enllà dels actuals límits
geogràfics de la UE. Aquest món de poders territorials, nacionals, regionals,
locals, ha de ser el gran impulsor d’una construcció europea que tingui en
compte les realitats culturals, ètniques i nacionals que constitueixen la
diversitat europea. La unificació la faran els estats, no cal donar-hi més
voltes, però les realitats sub-estatals han de promoure que el resultat de la
unificació sigui plural, respectuós amb les diferències i la diversitat que hi
ha en la realitat social i cultural europea i que n’és una de les seves
riqueses.
Proposem una Europa que
sigui més un Estat plurinacional que una nació pluriestatal. La nació europea no sabem si existirà mai:
l’Estat europeu és possible ja. Pensem en una Europa respectuosa amb una nació
com Catalunya, que vol contribuir amb tota la il.lusió del món a l’edificació
d’una nova Europa unida, pacífica, pròspera i justa.
(((Esto resulta curioso:
¿se traslada el modelo imperfecto que se tiene de "L´Estat espanyol"
a nivel europeo? De todos modos, se utiliza el término nación para una realidad
que la supera, la realidad europea. ¿No sería mejor empezar ya a borrar el
término nación del vocabulario político, que no hace más que barrenarnos el
cerebro a todos? Existen pueblos plurales, heterogéneos, producto de la
voluntad de sus ciudadanos, que se organizan políticamente en Estados y
Federaciones o Uniones de Estados que dan lugar a Comunidades superiores. L.
B.-B.)))
La complexitat de l’Estat autonòmic i de la construcció
europea només es pot resoldre des dels criteris federals, que són els més
eficaços, els més respectuosos i els més democràtics ja que són la garantia que
Europa respectarà el pluralisme de la seva diversitat cultural i política.
Per tot això, el federalisme es converteix, alhora, en
l’eix vertebrador del nostre projecte d’aproximació del poder polític als
ciutadans, i en el sistema per a trobar una solució estable i dinàmica a la
relació de Catalunya amb Espanya i Europa. El nou federalisme de l’acció i de
la subsidiarietat ofereix unes perspectives per a obrir una etapa
d’aprofundiment democràtic de les institucions polítiques i per a cercar un
marc estable de desplegament del nostre autogovern de manera pròpia i
solidària.
4. Per
un catalanisme ciutadà, federal i de progrés
A cada període històric li correspon la formulació del
seu projecte catalanista que ha de ser compartit amb il·lusió per la majoria de
ciutadans i ciutadanes. L’esgotament d’idees del catalanisme conservador que ha
estat hegemònic en la fase constituent de l’autonomia catalana i l’exhauriment
lent però inexorable de la seva capacitat paralitzant, desvelen la necessitat
d’aquest altre projecte de catalanisme i desvetllen les esperances d’un canvi
possible. Només depèn d’allò que cadascú faci per a tothom. El govern actual de
Catalunya, i molt especialment des de la seva presidència, és un fre real al
desenvolupament d’aquests canvis possibles.
El canvi de segle i de mil·leni no significa un traspàs
mecànic cap a una societat diferent; però és ben cert que en coincidència casual
amb el calendari estem vivint una etapa transformadora que és intensa i sovint
es manifesta amb un ritme trepidant. El segle XXI és el temps immediat que ens
toca viure, una època de profundes transformacions que han fet molt més que
insinuar-se i que tenen encara uns marges molts amplis per a la concreció. Que
les relacions ciutadanes es repleguin en l’egoisme individual o que, pel
contrari, es decantin cap als valors del progrés i de la solidaritat universal,
no és una incògnita atzarosa sinó un interrogant que només la suma d’actituds
personals sabrà respondre. Els ciutadans i les ciutadanes del món tenen ara
moltes més possibilitats que en períodes anteriors d’esdevenir els autèntics
protagonistes de les transformacions futures. Per això la política, entesa com
l’expressió de la convivència civil, reprèn nous valors i adquireix una
importància més rellevant, més immediata i propera.
La Catalunya del segle vinent, per tant, tindrà un paper
més o menys actiu en la construcció d’un món més just i solidari segons quina
sigui la voluntat dels catalans. Catalunya es podria adormir en la petita
satisfacció dels reptes assolits, en el somni del que podríem ser però no ens
deixen; o, pel contrari, emprendre amb vigor i decisió una nova etapa que es
comprometi amb el conjunt de la humanitat i que adopti Catalunya com a punt de
partença, com a experiència concreta de participació en el món.
El catalanisme conservador està col·lapsat. El seu
projecte exhaurit. No té ni la força ni la empenta per a respondre als nous
reptes del proper mil·leni.
El catalanisme de progrés ha de liderar la il·lusió de
futur del país del segle XXI.
És l’hora del catalanisme ciutadà, federal i de progrés
Del catalanisme ciutadà que cercarà noves maneres
d’aproximar la política i que afavorirà noves maneres de participació. Que
concreta el seu compromís genèric amb els interessos de la nació catalana amb
un compromís més directe amb els interessos de tots els ciutadans i ciutadanes
de Catalunya.
Del catalanisme federal que convoca a la participació
efectiva d’un projecte per a Espanya i per a Europa. Que substitueix un model
d’influències tal vegada efectives a curt termini però mesquines si el que
volem és un compromís ferm amb el manteniment i aprofundiment de les llibertats
democràtiques a partir d’un federalisme explícit i diferencial i que se sosté
en la confiança de la lleialtat responsable, o sigui, lliure.
I del catalanisme de progrés, que prioritza la
integració i la cohesió. Un projecte polític progressista que ofereix la
proposta de polítiques concretes que responguin al dret del treball i que a la
vegada adaptin les possibilitats que les noves tecnologies ofereixen a la
realitat d’un país on es treballi més i millor. Un projecte d’esquerres
inseparable de la proposició de mesures concretes que situïn al primer nivell
de les prioritats la igualtat, l’educació i la cultura, la justícia i la
transparència de les institucions, respecte del medi ambient i el territori, la
solidaritat i la pau.